L’Alcúdia, durant tot el segle XIX i del segle XX, va tindre un nucli reduït, però combatiu de carlistes, també anomenats legitimistes: s’oposaven al liberalisme, a la secularització social, a les ideologies obreristes basades en la lluita de classes i contemplaven per ideal una monarquia foralista. El seu lema era “¡Déu, Patria i Rei!. En 1912 Estanislao Casanoves i altres van crear el Cercle Instructiu Catòlic Legitimista. En 1931, els membres d’aquest Cercle estaven dins la coalició anomenada Dreta Regional i van obtindré dos regidors –un d’ells, Estanislau Casanoves l’altre Lluis García Boronat– d’un total d’11 (el 18%; la resta, el 82% eren regidors republicans).
Pocs mesos abans d’esclatar la guerra civil i amb independència del que poguera fer l’exèrcit, desenes de milers de carlins estaven disposats a prendre les armes, com havien fet els seus avantpassats cent anys abans. La seua esperança era la de convertir al pretendent carlista, Javier de Borbó-Parma, en el nou rei d’Espanya, després d’acabar amb la revolució liberal i anticatòlica que per a ells representava la Segona República espanyola.
Els combatents carlistes van ser anomenats requetès de la Comunió Tradicionalista durant la Guerra Civil. En una Europa totalment dividida, en que s’enfrontaven les velles democràcies lliberals enfront dels nous totalitarismes, el carlisme, la més anciana de les forces polítiques del vell continent, es va llançar a la seua última contesa amb el mateix entusiasme que la primera vegada. Paradoxalment, després d’haver sobreviscut a nombroses derrotes no va aconseguir fer-ho a la seua teòrica victòria.
L’estat totalitari, estatista i fascistitzant que va crear el Règim de Franco anava contra les directrius ideològics del carlisme sobre la creació del Nou Estat, perquè els carlins defensaven la realització d’un estat tradicional, catòlic, monàrquic, foral i subsidiari.
Per això, tot just acabar la Guerra Civil, Fal Conde, secretari de la Comunió Tradicionalista, i don Javier, Príncep Regent legitimista, van adoptar la tàctica d’oposició, resistència i atac al règim franquista. Estaven en desacord amb el decret d’unificació de falangistes y carlistes que Franco va firmar en abril de 1937. Els que van acceptar càrrecs en el Partit Únic (FET Y DE LAS JONS: Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista) van ser expulsats de la Comunió i considerats com a traïdors.
Una vegada recuperat de les ferides patides en els camps d’extermini nazi de Natzweiler i Dachau, Javier de Borbó-Parma va reassumir immediatament la direcció de la Comunió junt amb Fal Conde. Ràpidament va escriure dos manifests: A mis queridos Requetés i Manifiesto a los espanyoles, on denunciava la política de tall totalitària de Franco i les injustícies que cometia el seu règim. L’única solució era la instauració de la Monarquia catòlica, tradicional, social i verdaderament representativa.
En 1949 Fernando Polo va publicar el llibre Quien es el rey?, on deixava perfectament clar, en funció de les lleis successòries que havien afectat a la monarquia espanyola, que la legitimitat monàrquica recaia sobre la figura de Don Javier. Al seu torn, Fal Conde, en el Consell Nacional de la Tradició celebrat en 1949, recalcava la idea de que el Regent, Don Javier, devia acceptar el tron. Don Javier I de Borbó retornà a Espanya en diversos moments, sent expulsat sistemàticament per les autoritats franquistes per la seua activitat política.
Encara que el 26 de juny de 1950, Don Javier va reafirmar la seua fidelitat als furs bascos en un nou acte públic celebrat en Gernika, serà en 1951 quan es reincorpore en persona a la nova fase d’activitat del moviment legitimista. Ho farà, junt amb la seua esposa i la seua filla major, realitzant un viatge per Espanya on s’inclou el territori valencià i la visita de poblacions com Manises, l’Alcúdia, Alberic i Torrent entre altres localitats.
La primera referència tradicionalista del segle XX en el poble de l’Alcúdia ve reflectida en el periòdic integrista El Siglo Futuro. En l’edició del día 8 de juliol de 1901 s’inseria esta crònica:
«En la villa de Alcudia de Carlet, a los catorce días del mes de junio, festividad del Sagrado Corazón de Jesús, reuniéronse todos cuantos simpatizan y aceptan las doctrinas que mantiene el Partido Católico Nacional, únicas capaces de salvar a nuestra infortunada patria de la ruina e ignominia a que ha sido conducida por los partidos liberales; después de saludar con entusiasmo al ilustre jefe D. Ramón Nocedal, se procedió a la elección de junta del partido, la que queda constituida en la siguiente forma: Presidentes honorarios: D. Ramón Nocedal y Romea. D. José Royo Salvador. D. Pedro Dolz de Espejo y Vallterra. Presidente: D. Tomás Millo Villanova. Vicepresidente: D. Ramón Muñoz Alvarez. Secretario: D. Fernando Miquel Balaguer. Vicesecretario: D. Herminio Martín Arnándis. Vocales: D. José Boronat Miquel. D. Joaquín Colomina Muñoz. D. Vicente Ferragut Planes. D. Tomás Ferragut Sampedro. D. José Valles Estellés. D. José Casanoves Vallés. D. Joaquín Crespo Vallés. D. Valero Marqués Capella. Tesorero: D. José Abellán Pons. Y para que conste se extiende la presente acta, que firma el secretario con el señor presidente, en Alcudia de Carlet, a 14 de junio de 1901. El presidente Tomás Millo.-El secretario, Fernando Miquel».
Molts dels citat –Tomàs Millo, Ramón Muñoz, Fernandet Miquel, Herminio Martín, Josep Boronat, Joaquim Colomina, Vicent Ferragut, Tomàs Ferragut, Josep Vallés, Josep Casanoves, Joaquim Crespo, Valero Marqués o Josep Abellán– li feren costat a Estanislau Casanoves en la fundació, en 1912, del Cercle Instructiu Catòlic Legitimista.
Però l’acte tradicionalista més important que va ocórrer a la nostra localitat, fou la visita del pretendent carlí en 1951.
La relació dels carlins valencians amb Don Javier sempre va tindre un tint especial, una singularitat que tenia molt a vore amb el nostre caràcter, segons els alcudians carlistes que el van conèixer. Dos factors essencials la van emmarcar, dotant-la de fluïdesa i confiança. La innata bondat del Don Javier, la seua senzillesa en el tracte, la seua facilitat per a aproximar-se al poble carlí, la seua reconeguda sensibilitat d’un costat. D’un altre, les característiques del carlisme valencià. Deia el senyor Manuel Fal Conde que el carlisme valencià es distingia dels altres perquè era tot cor. I tot cor va ser en les dures i en les madures.
Don Javier va visitar el nostre antic Regne Foral en 1951, dins del viatge que va realitzar per les diverses terres de les Espanyes. Va recórrer les terres valencianes per primera i única vegada durant els dies 25 a 28 de novembre. Un esdeveniment que, malgrat les limitacions imposades pel règim franquista, va ser qualificat d’apoteòsic del carlisme local. Un fet esdevingut ens donarà idea del que va poder ser aquell esdeveniment, si la mesquinesa governativa no ho haguera impedit.
Es va acordar celebrar un banquet en la finca El Pou, que la família Puchades posseïa en el terme d’Alberic, autoritzat només per a dos-cents comensals, però sense cap restricció per a aquells que sense ser-ho, volgueren acudir a saludar a Don Javier. Prompte van començar a organitzar-se els desplaçaments, per als quals qualsevol mitjà era vàlid. Autobusos, camions, cotxes particulars… asseguraven la presència de centenars de carlins.
Assenyala la crònica del viatge que: «com era d’esperar, (…) els que fa anys havien organitzat els funerals del Carlisme, no s’avindrien a tolerar tal demostració de la seua renascuda puixança, quinze mil carlí es van congregar per a aclamar Déu, la Pàtria i el Rei». No ho van tolerar, clar. Es van prohibir els actes i el banquet es va consentir només per a quaranta comensals.
El dia 26 de novembre de 1951 Don Javier va visitar l’Alcúdia. L’explicació de la visita en la nostra localitat es troba en la foto annexa. El rei legítim dels carlistes va trobar, en efecte, un carlisme que era tot cor. En les localitats que van figurar en el programa, per descomptat, però també en altres no previstes per a l’ocasió, on el fervor popular va obligar a detindre’s a la comitiva.
Les mostres d’adhesió van fer mossa en l’esperit del Regent. El poble carlí va demanar a Don Javier que renunciara a la Regència i acceptara la Reialesa, cosa que es va complir l’any següent en el Congrés Eucarístic de Barcelona.
Desaprofitada l’oportunitat d’or que suposava la fi de la guerra mundial, el carlisme inclús continuaria intentant pressionar perquè es produïra un canvi de règim més coincident amb la nova situació internacional. Els successos de 1945 un bon exemple d’açò L’acostament progressiu del règim franquista a les potències occidentals degut a la guerra freda va obligar al carlisme a replantegar-se la seua estratègia.
A partir de la denominació del règim franquista davall el rètol de monarquia catòlica, social, tradicional i representativa, la política d’oposició duta a terme per Fal Conde va ser substituïda per una política de col·laboració a canvi de certes facilitats de moviments i l’apertura de cercles, com ara, l’Aparisi i Guijarro, de València, en 1959 i senyals exteriors de vida com les concentracions de Montejurra. Es tractava d’aprofitar els clevills de la legalitat per alenar.
En 1969 el general Franco va designar Don Juan Carlos de Borbó com a sucesor a títol de rei. No tenia ja cap sentit seguir el joc de presentar Don Carlos Hugo como a pretendent. La Família BorbóParma fou expulsada d’Espanya. A l’interior del Carlisme les diferències ideològiques van créixer fins a provocar la implosió del cos social en la década dels 70.
Sis anys més tard moria Franco i el seu règim encetava una metamorfosi que counduiria a l’actual situación. D’aquell Carlisme capaç d’omplir el cim de Montejurra queden enderrocs i runes. Faccions enfrontades, però potser complementàries: des dels partidaris de Don Sixto Enrique als del seu nebot Don Carlos Javier, passant pels adinàstics de la Comunió Tradicionalista Carlista. Cendres que amaguen calius. I ja se sap que les brases, donades determinades circumstàncies, poden donar lloc a noves flames. Temps al temps.
Agraïments a: S. Merino L.
VICENT MORELLÀ Periodista e historiador | L´ALCÚDIA (Valéncia)